Impacte de la recerca, què és i com és mesura?
L’Estat de la ciència a Catalunya 2023 és un informe biennal impulsat per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), per encàrrec del Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya, que analitza, de la mà de 5 expertes i experts independents, i amb la col·laboració de 32 entitats, el panorama de l'activitat científica a Catalunya.
En aquesta edició hi inclou per primera vegada un capítol monogràfic dedicat a l’impacte de la recerca que, a partir del desplegament d’un detallat marc conceptual i la revisió d’antecedents globals i a Catalunya, posa les bases per a l’anàlisi de l’impacte de la recerca a Catalunya que contribuirà a una millor mesura de l’impacte o canvis sobre les persones, les societats i el planeta derivades de la investigació científica.
El personal investigador
La recerca científica es fonamenta principalment en el talent i l'activitat que duen a terme els investigadors i investigadores. Per analitzar les capacitats de la recerca científica catalana, cal conèixer, doncs, la tipologia i les característiques del personal investigador, entès com aquelles persones que es dediquen de forma professional a la creació de nous coneixements que poden esdevenir claus per a l’avenç en el coneixement, les capacitats i el desenvolupament econòmic i social de Catalunya.
L'informe de l'Estat de la ciència a Catalunya 2023 proporciona una visió detallada de la situació actual dels investigadors i investigadores al nostre país, tant a les universitats i centres de recerca com al sector empresarial. En aquest breu article ens centrarem en les següents tres dimensions: l’edat dels investigadors i les investigadores, la tisora de gènere i la internacionalització del personal investigador.
Publicacions i patents com a indicadors d'internacionalització (I): Posicionament i característiques de les publicacions internacionals catalanes
La complexitat dels processos de generació de nou coneixement i l’amplitud de la visió que requereixen fan que els científics hagin de col·laborar per assolir l’abast necessari i per obtenir resultats significatius. Aquesta necessitat de treballar amb grups d’altres països, esdevé un patró comú i creixent en la ciència global des de mitjans del segle XIX.
Les copublicacions i les copatents són proxys rellevants per reflectir la col·laboració internacional, tot i que les publicacions s’utilitzen més freqüentment, per la facilitat d’accés a les dades. Com a factor addicional en la complexitat de la mesura de col·laboracions en innovació, la col·laboració privada en recerca pot generar resultats més enllà de les patents.